La meravellosa història de Gillian Lynne

Avui us vull parlar d'una dona que m'inspira. O, més aviat, d'una història que m'inspira, la història d'una dona: la Gillian Lyne.
La senyora Lyne, en pau descansi, és famosa arreu per ser una llegenda de Broadway, havent coreografiat els musicals "Cats" i "Phantom of the Opera", creant estil i guanyant tots els premis que una coreògrafa pot guanyar. I tot i que ella era una dona empoderada i pionera, el que a mi em crida l'atenció de la seva vida va passar molt abans que es convertís en la meravellosa artista que fou Gillian Lynne.

I és que els referents, sobretot quan no els hem conegut personalment, ens són llunyans, quasi com llegendes o contes que se'ns expliquen, i en sabem ben poc de la veracitat de tot plegat. Però tot i això, en la història d'aquesta dona, hi trobo certeses que m'inspiren i transformen la manera com jutjo les meves capacitats. Com pot una història canviar-me i transformar la manera en què em veig a mi mateixa? Doncs sentint-me emmirallada, en una nena, la Gillian, que, com jo, era massa dramàtica, massa somiadora, massa... massa.

Quan tenia set anys, a principis dels anys 30, la mare de la Gillian la va portar al metge. Els mestres estaven molt preocupats per ella, pensaven que tenia algun tipus de trastorn de l'aprenentatge. Incapaç d'estar-se quieta durant dos segons, el sobrenom de la Gillian a l'escola era "cul inquiet". No encaixava amb la resta de companyes de classe, els mestres ja no sabien que fer i la seva mare estava desesperada. En aquella època, encara no es parlava de TDA, ni de TDAH ni s'havia estudiat tant sobre les intel·ligències múltiples.

Però el que va passar a l'oficina del doctor va canviar radicalment la vida de la Gillian, passant de ser potencialment una història de fracàs escolar, a una d'inspiradora. Quan van arribar, la mare de la Gillian va estar una bona estona enumerant tot els "problemes" de la seva filla: "No es pot estar quieta, no es concentra a l'escola, és incapaç d'estar-se asseguda..." Sense més, el doctor va demanar parlar a soles amb la mare, engegant la ràdio en sortir de la sala. Pel que sembla, mentre el doctor i la mare parlaven en privat al passadís, la Gillian, pensant que ningú la veía, es va posar a ballar. Observant-la des de fora, la mare i el doctor es van quedar bocabadats en veure la nena completament entregada a la cançó, improvisant al ritme del que segurament era una peça de swing de Glenn Miller o d'Artie Shaw.

En aquell moment, el metge li va dir a la mare: "A la seva filla no li passa res. Simplement necessita ballar." I va recomanar que apuntessin a la nena a l'escola de dansa. Així de fàcil. Va veure el que cap mestre ni cap membre de la seva família havia estat capaç de veure: aquesta persona no estava feta per estar quieta, la seva essència era una altra.

La Gillian va encaixar de seguida amb els seus companys a l'escola de dansa. Tots eren com ella, necessitaven moure's per pensar! I en aquell entorn, va descobrir una passió i una manera de comunicar-se. Va trobar un lloc on sí que hi podia encaixar. I així, després de molts anys d'esforç, la Gillian va aconseguir tenir una meravellosa carrera al Royal Ballet i encara més exitosa trajectòria com a coreògrafa. La Gillian no estava feta per estar quieta a l'escola i, per sort, algú va saber veure aquesta energia especial i li va donar ales per volar.

A mi, aquesta història m'inspira a no jutjar-me quan no encaixo, a creure que tothom necessita l'oportunitat de créixer i prosperar, a la seva manera, i brillar amb tota la seva llum.

Roser