Quan em van proposar escriure sobre una dona que admiro vaig tenir molt clar qui anava a ser l’escollida. La veritat és que podria escriure sobre moltes dones: artistes, científiques, esportistes, emprenedores, psicoanalistes… I per descomptat sobre qualsevol de les dones de la meva família, perquè totes tenen alguna cosa a admirar. I és que les dones som impressionants. Però he decidit escriure sobre la meva àvia materna, que amb un somriure recordo com “La Matriarca”.

I per què ella? Em pregunto. Perquè una veu m’ho diu molt forta des del meu interior, perquè mereix un homenatge que poques vegades li donem a les persones que estan a prop nosaltres. Clar que està molt bé mirar a les que han canviat la història, però moltes vegades les dones que ens envolten influeixen i canvien històries, la nostra, per exemple.

La meva àvia va ser una nena de la guerra. Des de molt petita va ser enviada a França al costat dels seus germans, lluny dels seus pares i cadascun separat de l’altre, vivint en cases contigües. Això, segons diu la meva mare, va ser una sort: “almenys no els van separar”. Tanmateix no em vull imaginar el trauma que això va suposar per a ella.

Quan la guerra va acabar i van tornar a Espanya, la meva àvia va treballar tota la seva vida com a pescatera. Primer venia el peix anant pel carrer amb un carro. Era igual el temps que fes, pluja, fred, neu o sol. Sent asturiana i, en aquella època, m’imagino que les grans gelades van ser moltes vegades les seves companyes i quan no eren elles, seria la pluja. Diu el meu pare que venia el peix caient-li la neu per damunt. Com no sentiré admiració i compassió per una dona que va haver de viure aquesta vida? Com no inspirar-me si, encara amb tota la desgràcia que va haver de viure, va cantar i va riure fins a l’últim dels seus dies?

Però no sols això. Conten que agafava el tren per a vendre peix al poble del costat i que, quan acabava la seva jornada laboral, ajudava a una veïna que era una mica tímida a vendre la seva fruita seca. D’on treia l’energia aquesta dona?
Em pregunto.

Avui dia, al meu poble, encara hi ha gent que recorda a la meva àvia. Segons m’han comptat regalava peix a les famílies on sabia que hi havia algú malalt. Sempre va cuidar als seus fills, també als seus néts. Sempre disposada a cantar i fer alguna broma i per descomptat, sempre amb un plat de menjar per a qualsevol que entrés a casa seva.

Tant de bo la meva àvia sabés el molt que m’ha influït. És l’exemple de com ser una dona empoderada sense oblidar-se dels seus éssers estimats. És l’equilibri entre em cuido jo, però els altres també són importants. És, perquè continua viva en el meu record i cor, l’exemple que sempre hi ha una cosa per la qual val la pena viure, que podem aixecar-nos i seguir, que cal tenir esperança perquè el futur pot ser millor i, en el present, podem buscar coses que ens sostinguin.

Sempre, sempre, sempre, la vida val la pena i per molt dur que fos el passat, podem anar a millor.

Com totes les dones la meva àvia tenia molt a aprendre, però amb la vida que va tenir va aprendre el que a ella li va servir per a viure. I això és una cosa que jo m’haig de recordar: ella és un exemple, però és un exemple creat per i per a la seva vida. Agafaré d’ella tota la saviesa que va deixar, però entendré que no tot haig d’aplicar-ho a la meva vida.

I aquest és el regal que ens deixen les dones que ens inspiren: són exemples a seguir, però sempre hem de veure que nosaltres també som una dona i que, al final, hem de sentir quines coses sí i quines coses no volem agafar i ser d’aquelles que ens van precedir.

Perquè el més important és que, encara que ens inspirin, nosaltres hem de Ser Nosaltres (mateixes), així, amb majúscula.

Gràcies güelita* per Ser tan autèntica. Perquè gràcies al fet que tu vas ser, jo sóc i seré.

*Àvia en asturià.

Autora: Sara Sarmiento Borge

Segueix totes les novetats a les nostres xarxes socials!