«Cada cop que despareix una llengua despareix també una manera de veure aquesta realitat»
Aquest compte es diu @llenguaferits, i és un projecte que va més enllà d’un perfil d’Instagram. A la biografia, allò que és com el DNI per a l’Instagram i on expliques què hi fas aquí, es defineixen com a «bojos pel català, bojos per les llengües».
@llenguaferits
En connectar-me a la videotrucada em trobo amb en David Vila i la Jessica Neuquelman, una francesa que ja fa setze anys que viu a Catalunya i un sabadellenc de tota la vida que m’explica que ha col·laborat amb molts projectes relacionats amb la llengua i el català, com, per exemple, amb Òmnium.
«I què fan, aquest parell?», et deus preguntar. Doncs fer arribar a persones de totes les edats el seu amor per la diversitat lingüística a través de les xarxes socials, de conferències, de tallers, recitals, llibres i molt més. En David explica que el seu valor afegit és «tenir aquest perfil doble» i «que la Jess vingués de França, que no és precisament un país que destaqui per la seva protecció de la diversitat lingüística, també ho fa especialment interessant».
No puc evitar preguntar-los per què és tan important defensar la diversitat lingüística. Ells riuen i en David em contesta: «Doncs perquè les llengües, a part d’instruments de comunicació, són, d’una banda, elements de cohesió social, és a dir, el fet de parlar una llengua et fa sentir part d’una comunitat, i, d’altra banda, cada llengua és una manera única, genuïna, diferent, de veure el món». Em sento identificada quan m’explica que, si les llengües només fossin un instrument de comunicació, ja ens hauríem posat tots d’acord per parlar-ne només una a tot el món. He de reconèixer que aquesta idea m’ha passat moltes vegades pel cap, però queda clar que les llengües són molt més.
I no t’ha passat allò d’anar de vacances i escoltar algú que parla el català i sentir-te una mica unit a aquelles persones desconegudes? A mi sí, i em surt un somriure tímid quan escolto com en David ho explica.
En David em deixa astorada quan ressalta que «cada llengua té paraules, expressions, maneres d’enfocar la realitat, que són úniques d’aquella llengua, per tant, cada cop que desapareix una llengua, desapareix també una manera de veure aquesta realitat i, per tant, ens fa més pobres a tots plegats». Quanta raó!, penso.
Passem a parlar de la nostra llengua, i els pregunto com veuen la situació del català entre els infants i els joves. La Jess m’explica que fan tallers a les escoles i que recentment van anar a un poble on els infants de primària catalanoparlants parlaven en castellà al pati de l’escola. En David afegeix que a secundària això és molt més comú, però començar a trobar-se ja situacions similars a primària, cosa que sorprèn.
Llavors, ens endinsem en la situació del català i en David comenta «un vuitanta o un noranta per cent dels catalanoparlants davant d’algú que té un color de pell diferent, una aparença lleugerament diferent, etcètera, fan automàticament el canvi de llengua». Reivindica que això no ajuda les persones que volen aprendre el català i puntualitza que «l’ús social de la llengua cau en picat». En David segueix explicant que, si els adults fan aquest gest de canviar al castellà en aquestes situacions, els infants i els joves, per imitació, copiaran l’acció.
No podem evitar treure el tema dels referents lingüístics, i el sabadellenc explica que la presència del català a les xarxes socials és molt minoritària i que els infants i els joves agafen el costum de renunciar a la llengua en aquests àmbits, i puntualitza: «Això va fent cada vegada més petit l’espai dins del català».
Els pregunto aleshores si consideren que el català s’està deteriorant, i la la Jess respon al moment: «És molt difícil anar en contra de les modes». Assegura que cada vegada s’està creant més contingut en català, però que els joves incorporen algunes paraules de cop i volta, com «pepino», diu, i tots tres riem. Però ella defensa que cal parlar el català i que anar en contra d’aquest nou hàbit tampoc no ajuda.
En David em deixa atònita quan em diu que el català no és una llengua minoritària perquè té gairebé deu milions de parlants, però sí minorada, «no tenim un poder polític darrere que ens pugui abraçar per segons quines coses, som molt més vulnerables, i això ho hem de tenir en compte».
M’explica què és el que fa més mal a la nostra llengua: «El problema és quan, per exemple, en comptes de dir “m’ha caigut”, dius “se m’ha caigut”, el calc del castellà, això sí que ataca molt més el que és l’estructura de la llengua». Així que, ja saps, estimada persona lectora, tots cometem errors a causa del nostre bilingüisme, però concentrem-nos i intentem no fer més mal al català. Em venen al cap tots aquells cartells que veig cada dia a les xarxes socials plens de traduccions errònies del castellà al català.
En David no pot evitar defensar amb fermesa els nouvinguts: «Evidentment, pobres, parlen com poden, i és el que han de fer, no podem pretendre que fins que no parlis amb excel·lència no puguis dir res en català». Clarament, cal animar tothom a parlar la nostra llengua, i estar disposats a ajudar-los si cal.
Els faig riure amb l’última pregunta, tinc interès en saber què em respondran, i la llanço: «Creieu que l’ensenyança de totes les llengües es podria fer més divertida per a la canalla?». Comença en David, que em diu: «Precisament, una de les raons per les quals vam començar a fer els vídeos és perquè a nosaltres ens apassionen les llengües, les trobem superdivertides, cada cop que trobem una curiositat lingüística ens tornem bojos. Entenem que cadascú té els seus gustos i no pretenem aquesta emoció descontrolada a les classes, però com a mínim sí que diem que, si a nosaltres ens sembla divertit, potser per a ells també pot ser-ho».
I, seguidament, la Jess afegeix: «Nosaltres volem tractar el català com una llengua, com totes les llengües, una llengua molt important, útil, necessària, divertida, i també volem eliminar qualsevol prejudici, perquè sempre ho diem d’entrada: que ens encanten totes les llengües i ens ho passem molt bé amb totes les llengües. També tenim molts tocs d’humor amb el català, riem molt de nosaltres com a catalanoparlants».
I així acaba la nostra conversa, de la qual m’emporto moltes reflexions sobre la llengua i el català, i reconec que jo també em considero una enamorada de les llengües, segurament no tant com aquests dos llenguaferits, però sí que amb aquesta xerrada han fet que me n’enamori encara més. I, per a tu, com són d’importants, les llengües?
