8 preguntes incòmodes (i les seves 

respostes ) que la canalla et pot fer sobre 

persones transgènere

Febrer 2022 / Cecília Hill

La Namaka més atrevida que mai hem fet fins ara, va arribar a les vostres bústies abans d’acabar l’any. En aquesta us parlàvem de cossos (tan magnífics com el teu, per cert) i ens endinsàvem en universos poc explorats fins ara. Un d’aquests és, sense cap mena de dubte, el de les persones transgènere. 

A les preguntes eternes i universals dels infants que volen saber què i com passen les coses al seu voltant i dins seu, ara n’hi hem d’afegir una bona pila, relacionades amb la qüestió del gènere, l’aparença o bé les persones transgènere.

Però, què li responem a un infant que ens pregunta què vol dir ser una persona transgènere o què és la transsexualitat? Hem anotat fins a 8 preguntes que encara ens poden resultar incòmodes, per ajudar-vos a respondre-les amb tota naturalitat. La clau està en la informació i en tenir sempre la voluntat d’aprendre. Som-hi? 

  1. Què és el gènere?

Quan neix un infant una de les primeres coses que fan a l’hospital és mirar quines són aquelles característiques físiques del seu cos que determinen el seu sexe. L’aparença dels seus òrgans sexuals és la més evident. Té vulva o té penis? Bé, això es pot saber fins i tot abans que neixi l’infant. Es fa a través de l’ecògraf, un aparell que serveix per mirar com és i com es troba el fetus dins de la mare. De fet, quan una dona està embarassada, una de les preguntes que més se li fa és: És un nen o una nena? 

Però ara volem saber què és el gènere. A diferència del sexe, quan parlem de gènere ens referim a tot allò que construïm socialment per SER i que es basa en el  sexe. És a dir, en la nostra societat, s’espera que una persona que té vulva i, per tant, és de sexe femení, es comporti i SIGUI d’acord amb conductes típicament enteses com a ‘femenines’. Passa el mateix a l’inrevés. No obstant això, aquestes construccions socials també es poden deconstruir, per aixecar-ne de noves i fer els canvis que cada persona consideri necessaris. 

El que succeeix és que moltes vegades això que s’espera de les persones es basa en estereotips. Per exemple, si el gènere és femení, que siguin guapes i primes, que els agradi jugar amb nines. De les persones de gènere masculí s’espera, doncs, que els agradi el futbol o els cotxes, que tinguin comportaments més agressius que no pas les persones del gènere femení, etcètera. 

Cal tenir en compte, per altra banda, que es reconeixen molts altres gèneres que van molt més enllà del femení i masculí. Les persones binàries o de gènere fluid, per exemple, no s’identifiquen al 100 % amb un gènere concret. 

  1. Els nens tenen penis i les nenes, vulva, oi? 

Doncs no. Com dèiem fa un moment, els òrgans sexuals determinen el sexe d’una persona, però no pas el gènere. A vegades hi ha persones que encara que tinguin òrgans sexuals masculins (penis) no són nens o homes. O que tenen òrgans sexuals femenins i no són nenes o dones. A més, també hi ha persones que no se senten ni homes, ni dones. 

  1. Per què hi ha nens que diuen que són nenes i nenes que diuen que són nens?

Perquè ho són. El que els passa és que l’aparença dels seus òrgans sexuals no es correspon amb el seu gènere i s’anomenen persones transgènere. Per això no podem dir que una nena és una nena només perquè té vulva. A vegades pot no ser així. La identitat de gènere que construeix aquesta persona és la que ens parla de com és, com se sent, quins jocs li agraden, com s’ho passa bé en el seu temps lliure o quines són les seves inquietuds. 

  1. Per què a vegades se senten tristes les persones transgènere? 

A vegades se senten tristes i a vegades no, com tothom. És cert, però, que les persones transgènere massa sovint poden no sentir-se compreses o reconegudes. Desafortunadament, vivim en societats que es regeixen per estereotips molt arrelats on, per exemple, no està ben vist que una noia tingui la veu gruixuda, pèls a l’aixella o a la cara. Moltes persones també assenyalen als nois si ploren en públic, si els agrada portar una samarreta rosa amb pics o practicar dansa. 

Per això, les persones transgènere tenen dificultats a l’hora de fer el trànsit que necessiten per ser com volen ser, dir-se com es volen dir o escollir, en definitiva, una manera de viure que no té res a veure amb el que s’espera d’elles pel sol fet d’haver nascut amb sexe masculí o femení. 

  1. Tot això és una mica estrany, no? 

Pot ser que ens resulti una mica estrany, però el que de veritat és estrany és que hi hagi persones que no acceptin la identitat dels altres. Si tu per exemple et dius Anna, ets una nena i tens 8 anys, et costarà entendre que vingui algú i et digui: Doncs mira, no. Tu et dius Jaume, ets un nen i tens 6 anys. Quan una persona no pot ser com és, no se sent acceptada pel seu entorn o senzillament no entén què li passa es pot sentir trista, angoixada o fins i tot tenir problemes de salut. 

  1. Si els nens i les nenes es vesteixen d’allò que són, se soluciona tot?

En realitat les persones s’haurien de poder vestir com vulguin, tanmateix és cert que d’una persona que té una identitat sexual femenina, s’espera que vesteixi amb roba típicament femenina. I a l’inrevés, pel que fa a les persones amb identitat sexual masculina. Les persones s’han de poder vestir amb la roba que més els agrada, però a més, cal que ells i les seves famílies (si són petits) puguin prendre altres decisions per materialitzar el seu desig d’identitat. 

  1. Si un nen diu que és una nena, pot anar al lavabo de nenes?

Si hi ha un nen o una nena a la teva classe que està transitant, és normal que faci el canvi de lavabo. Anirà al que li pertoca d’acord amb la distinció que es fa per sexes, tant a l’escola com en altres llocs públics, com teatres, centres esportius, restaurants, cinemes, etcètera. 

Dins d’aquest procés per a aconseguir el seu gènere, les persones transgènere fan una sèrie de canvis. Un dels més importants és el del nom. Però n’hi ha d’altres, que tenen molt a veure amb la seva aparença de gènere, especialment pel que fa al tipus de roba. 

  1. S’han de prendre medicaments o operar-se els genitals?

Les persones transgènere sovint han de passar per un procés de trànsit que implica diversos canvis. Als infants se’ls sol deixar un temps per pensar si realment el seu gènere ha de canviar o no. A vegades se’ls pot donar un medicament per endarrerir el procés de la pubertat, que és quan es produeixen la major part de canvis en el cos, l’antesala de l’edat adulta. 

Més endavant, si el procés de transitar tira endavant i ho desitgen, poden seguir teràpies a través d’hormones i medicaments per adaptar les seves característiques sexuals secundàries a la seva identitat de gènere. També hi ha la possibilitat de convertir els genitals d’un sexe al sexe oposat: és el que s’anomena reassignació de sexe. Però el cert és que no totes les persones transgènere tenen la necessitat de fer tots aquests canvis. Cada cas és un món!