@racoeducatiu: “Si una cosa tenia clara quan vaig decidir ser mestre era el que no volia ser”

En la segona entrevista de Docents a l’Instagram hem xerrat amb l’Adrià Zurita, del compte @racoeducatiu, fa tres anys que és mestre a una escola de Blanes i té el grau en educació infantil i primària. Li agrada molt la lectura, ho descobrireu en aquesta entrevista, i a la seva biografia d’Instagram explica que està “aportant el meu petit gra de sorra a l’educació”. Un mestre amb molta vocació, motivació i moltes idees. Actualment, té en marxa el pòdcast ‘El Racó’ on parla sobre educació amb altres docents que tenen perfils a Instagram, el podeu escoltar a Spotify. Som-hi! Gaudeix de la lectura!

Ariadna: M’encantaria saber perquè vas decidir ser mestre? Què és el que més t’agrada de la professió? Com la vius tu?

Adrià: Doncs vaig arribar a ser mestre per un seguit de circumstàncies diverses i no  negaré pas que també va haver-hi una mica de sort. Crec que pertanyo al gran sector de persones que van arribar a 4 d’ESO sense  tenir gaire idea del que volia ser de gran i vaig triar el batxillerat científic  “perquè era el que més sortides tenia”. 

Vaig tenir la sort de realitzar 2n de batxillerat a l’estranger i va ser el que em va  fer decantar per magisteri finalment. Vaig estar vivint un any escolar a Michigan  (EEUU) amb una família jove que tenia tres fills. El fet d’ajudar-los i  acompanyar-los en el seu dia a dia escolar va fer néixer en mi una nova sensació, que crec que avui dia podríem anomenar com a vocació. Fins aquell  moment jo tenia clar que m’atreia tot el relacionat amb la part més “humana”  del món, és a dir, el contacte amb persones, ajudar-los i crear vincles de  qualitat. I a dia d’avui això és el que més m’atrau de ser mestre. 

Si una cosa tenia clara quan vaig decidir ser mestre era el que NO volia ser.  Tinc molt mal record de la meva etapa a secundària, vaig tenir la mala sort de  creuar-me amb molts mals professors que van marcar negativament aquells  quatre anys. Per tant, intento que tots aquells alumnes que es creuen al meu  camí no tinguin aquella mala experiència i, sobretot, que marxin sent millors persones que el dia que van entrar per primer cop a l’aula. 

Ariadna: Veig que ets llicenciat en educació infantil i primària. Què t’agrada més de cada etapa?

Adrià: Doncs tot i que sempre m’ha agradat més primària, aquest any m’ha tocat ser  especialista a infantil i m’ha sorprès gratament, tot i que són dos mons  completament diferents! Crec que el que més m’omple d’infantil és el dia a dia amb els nens. La seva  transparència, la seva puresa, l’amor que et transmeten de tantes maneres  diferents i l’esporàdic que arriben a ser. 

En canvi, a primària, m’agrada molt més donar la classe. Gaudeixo molt de les  converses i reflexions que arribem a tenir. És molt important escoltar-los i  deixar-los parlar. M’agrada crear un vincle que vagi més enllà de l’acadèmic per  poder fer que entenguin el sentit de les coses que fan i el perquè. Per exemple,  algú recorda el seu o la seva mestre/a explicant-li perquè posaven deures? I no  qüestiono si s’han de posar o no deures, sinó el sentit d’aquests. Jo recordo  estar fins a les 12 de la matinada acabant deures i sense entendre per què els havia de fer. Doncs la meva visió implica buscar aquest sentit a l’educació i fer que el grup classe evolucioni i es desenvolupin com a persones al llarg del curs  que compartim. 

Ariadna: Com vas decidir iniciar-te en el món d’Instagram? Quant de temps portes per aquesta plataforma?

Adrià: Sóc un compte molt jove, només porto des de finals d’octubre de 2022 i us seré sincer… vaig iniciar-me arrel de dos motius: de començar a Educació Infantil i  de voler compartir els meus recursos i la meva visió de l’educació amb altres educadors. 

En el primer cas, va ser pel canvi sobtat de primària a infantil i, com a conseqüència, volia buscar recursos que m’inspiressin a ensenyar psicomotricitat i anglès a infantil, ja que per a mi era un repte, era sortir de la  zona de confort.  

El segon, va ser perquè tenia recursos dels anys anteriors que crec que podien ser útils a altres docents. Gràcies a això, vaig poder acomplir altres projectes que feia temps que tenia pendents, com ara, el Club de Lectura. 

Ariadna: Al món de l’educació infantil i primària generalment veiem més dones que homes. Què diries a altres homes perquè trenquessis amb els estereotips i s’animessin a ser docents?

Adrià: Sí que és veritat i com a curiositat us diré que vaig ser l’únic noi de la meva classe. Però per a sobre del gènere crec que ha d’anar la vocació. Sobretot perquè penso (i crec parlar en nom de molts) que no és una feina amb la qual ens farem rics i, a més, està desvalorada socialment. No t’ho pintaré com un  camí de roses, perquè hauràs d’aguantar comentaris estereotipats i  desafortunats governats per la ignorància i hauràs de lluitar contra moltes  injustícies. Tot i això, el minimón que es crea a la classe amb els nens i a  l’escola és tan gratificant que es transforma en un viatge. Un viatge de  creixement personal tant per a tu com per als alumnes i això compensa tot el dolent que pugui tenir. 

Per tant, homes que em llegiu, si el fet del gènere és una qüestió que et tira enrere, però sents que és la teva vocació, ni t’ho pensis. Endavant! Perquè el  viatge que emprendràs no ho voldràs canviar per res! 

Ariadna: Al teu perfil d’Instagram veiem que li dones molt de valor a la lectura. Nosaltres vivim enamorades de les paraules clarament. Com treballes aquesta importància a la lectura amb la canalla a l’aula?

Adrià: Crec que aquesta resposta té molt a veure amb la pregunta següent i amb el que he esmentat anteriorment dels deures. I és que no entenc l’educació si no és a través del sentit. És a dir, l’escola té una fama de ser un lloc que mata les  ganes de llegir. Sobretot, perquè fa passar la lectura per l’obligació i els treballs obligatoris a l’acabar la lectura. És per això que, en comptes d’estimular l’amor per a la lectura, genera tot el contrari. Ho dic perquè ho he viscut a la meva pell tant sent alumne com mestre. 

Explico la meva experiència i visió en vers al  tema: D’igual manera que amb els deures, que s’havien de posar perquè és el que fa tothom, també va passar una cosa similar amb la lectura. Em van explicar que  els alumnes havien de llegir 10 minuts al matí, però no em van explicar el  perquè de la decisió. I crec que aquí resideix un dels grans problemes de  l’educació, que fem perquè és el que se suposa que és el que s’ha de fer sense  preguntar-se el perquè. Crec que tots sabem els grans beneficis que aporta la  lectura a les nostres vides, però davant d’aquesta decisió em vaig preguntar: per què he de fer això i perquè he d’obligar els alumnes a llegir? Des de llavors no els vaig a obligar a res més, ni a deures ni a llegir. Em vaig esforçar per fer-los veure el sentit que hi havia darrere d’aquestes coses. 

En el cas de la  lectura, vaig crear una motivació física (podeu trobar imatges i l’explicació al primer post del meu compte) on la lectura se’ls presentava com a quelcom  apetible i motivador. A més, vaig portar arreu de 50 llibres propis de casa i els hi vaig deixar que portessin seus amb l’objectiu de crear una biblioteca comuna  a classe. Vaig registrar l’evolució del projecte el qual he aplicat tant a 3r com a  5è. En ambdós casos la biblioteca va abastar més de 200 llibres i entre tota la  classe han arribat a llegir més de 300 llibres en total. La motivació com a tal és més complexa del que explico, hi havia certs rigors per analitzar la comprensió  de la lectura i assegurar que s’havia entès el que havien llegit i, amb això, no  vull dir que com més llegeixin millor, però sí que em vull centrar en aquell alumne que mai s’havia acabat un llibre a la seva vida i que, gràcies a un bon  acompanyament lector, s’ha acabat llegint 5. Això és una gran victòria i el camí  pel qual crec que hem de seguir. 

Al final, he vist que quan menys he obligat a fer coses i de més sentit he dotat a  aquestes, menys els hi ha costat fer-les i amb més gust els han fet (com ara els  deures o llegir). Hem de canviar aquest paradigma i deixar de fer coses sota els  lemes de “és el que tothom fa” o “perquè és bo llegir”. 

Ariadna: I per acabar, una pregunta difícil, no pot faltar, quin creus que és el repte actual de l’educació?

Adrià: Doncs crec que he deixat clar el meu parer amb les respostes anteriors, però  faré un breu resum a manera de conclusió! 

Podria dividir el meu discurs en dos pilars, en dotar de sentit a tot el que fem  dintre de l’escola: saber quin és el nostre camí, cap a on volem anar i  preguntar-nos perquè fem segons quines coses. I, l’altre gran repte, és el de  deixar l’obligació a l’escola i estimular la curiositat dels alumnes. Quants, igual  que he explicat amb el meu testimoni, hem arribat a 4t de l’ESO sense tenir ni  idea de què és el que t’agrada? No sé quina és la solució a això, però crec que  d’alguna manera a l’escola hauria d’existir un projecte vitalici que serveixi per estimular, descobrir i potenciar la teva vocació i, així, acabar la formació  obligatòria amb un mínim de coneixença del que has vingut a aportar a aquest  món. Com deia Viktor Frankl: en realitat, no té importància el que esperem de la vida, sinó el que la vida espera de nosaltres.

Ariadna: I per acabar, una pregunta difícil, no pot faltar, quin creus que és el repte actual de l’educació?

Adrià: Doncs crec que he deixat clar el meu parer amb les respostes anteriors, però  faré un breu resum a manera de conclusió! 

Podria dividir el meu discurs en dos pilars, en dotar de sentit a tot el que fem  dintre de l’escola: saber quin és el nostre camí, cap a on volem anar i  preguntar-nos perquè fem segons quines coses. I, l’altre gran repte, és el de  deixar l’obligació a l’escola i estimular la curiositat dels alumnes. Quants, igual  que he explicat amb el meu testimoni, hem arribat a 4t de l’ESO sense tenir ni  idea de què és el que t’agrada? No sé quina és la solució a això, però crec que  d’alguna manera a l’escola hauria d’existir un projecte vitalici que serveixi per estimular, descobrir i potenciar la teva vocació i, així, acabar la formació  obligatòria amb un mínim de coneixença del que has vingut a aportar a aquest  món. Com deia Viktor Frankl: en realitat, no té importància el que esperem de la vida, sinó el que la vida espera de nosaltres.