Namakians i namakianes, us atreviu a posar color a aquesta imatge?
Primer us explicarem la seva història perquè coneixeu com va surgir la il·lustració de Carlos Lluch.

Aquesta imatge forma part del conte La porta blava escrit per l’editora de la revista, Sara Molina, i que ocupa les pàgines 28 i 29 de la Namaka número 18.

Endavant, passeu i descubriu qui és la Maria i quins misteris amaga aquesta porta!

La Maria viu amb els seus pares en un sisè pis. La casa no és gaire gran, però és plena de portes. Quan les obres, pots entrar al lavabo, al menjador, a les habitacions i fins i tot a la cuina. Ella sap perfectament que de portes n’hi ha de molts tipus, i al pis en tenen una de molt especial.

Al matí, abans d’anar a l’escola, la Maria pica tres cops a la porta de color blau. Toctoc-toc! Quan l’obre, el que s’hi troba mai no és el mateix. A vegades l’habitació és plena de nans i de mobles minúsculs. Fins i tot els llitets semblen de joguina.

A la tarda, quan torna de l’escola, el primer que fa és picar de nou a la porta blava. Toc-toc-toc! Aquesta vegada la sala és plena de joguines. A la nit, abans d’anar a dormir, l’estança s’ha convertit en el refugi d’un lleó ferotge i la Maria decideix no entrar-hi. «Millor deixar-lo tranquil! —pensa—. Al cap i a la fi, demà el lleó ja no hi serà».

Meeec! Va sonar el despertador i la Maria va saltar del llit. Aquell dia plovia a bots i barrals. El cel estava encapotat i la pluja xocava contra els vidres de les finestres.

Visca! La Maria sap que, quan plou molt, a l’habitació de la porta blava hi passen coses encara més extraordinàries. Toc-toc-toc!

Però aquell matí, quan va obrir la porta, l’habitació estava buida. No hi havia res, ni tan sols una volva de pols. Això sí, a l’altra banda de l’estança hi havia una altra

porta. «Holaaa!», va cridar, i l’eco li va tornar la salutació. A l’habitació de la porta blava no hi passava res! La Maria va decidir que el millor que podia fer era obrir aquella segona porta i veure què amagava. Potser les coses meravelloses que acostumava a veure es trobaven a l’altra banda. Però, quan la va obrir, una mena de força poderosa la va absorbir i, de cop i volta, va desaparèixer.

Va lliscar per una mena de tobogan gegant que feia mil i una voltes. De sobte, va arribar al final i va caure de cul al terra de l’habitació de la porta blava. «Un altre cop aquí? —va pensar—. Quina decepció!».

Es feia tard. Era l’hora d’anar a l’escola i, com cada matí, el pare li va preguntar si ja estava a punt. «Sí, papa! Ara vinc!». Però, quan va passar pel davant del mirall de l’entrada, es va quedar parada. El mirall reflectia una Maria diferent, més gran, més grisa, més… hipopòtam?

Aquella habitació sempre la sorprenia!

 

Ara és el teu torn!!

 

Si ens vols enviar el resultat de la teva creativitat, pots contactar amb nosaltres a info@revistanamaka.com