Ja és aquí! Ja ha sortit la Namaka que ens omplirà de color, diversió i riures aquest estiu! Per aquesta nova publicació ens hem fet preguntes transcendentals sobre la vida, el món i l’univers: «Com és la vida en altres planetes?», «Els extraterrestres són de color verd?», «Quant trigaria a arribar a Mart?», «Per què algunes estrelles brillen tant?», «Algú s’ha dedicat a comptar-les?». A la Namaka núm. 20 no prometem respondre totes les preguntes existencials, però, en canvi, en proposem de moltes més, despertarà la curiositat dels petits intrèpids i intrèpides i, un cop llegida, segur que voldran explorar l’espai exterior.

O potser també volen fer una mirada cap a l’interior dels ulls. A banda dels oftalmòlegs, algú s’ha parat a pensar què hi ha dins dels nostres ulls? No estem parlant de la còrnia, de l’iris, ni tan sols de la retina. I ara! Ens sembla molt més interessant trobar pastissos, pizzes de xocolata i un munt d’estrelles! Gràcies a les ulleres de l’àvia de la Míriam, la protagonista de la història Mira’m, trobareu allò que hi ha fora del nostre món. Però compte, perquè «Si mires molt profundament els ulls de l’altre, pots arribar a veure el futur».

Al marge de les històries més salvatges que s’han vist mai a una revista infantil, també hem fet una pinzellada a problemes universals que se’ns escapen de les mans. De què parlem? De la brossa espacial! L’ésser humà ha embrutat la Terra. I també ha convertit l’espai en un abocador. Al voltant de la Terra hi ha piles i piles de fragments de brossa espacial que viatgen a una velocitat altíssima per les òrbites terrestres i posen en perill els satèl·lits i els astronautes que es mouen per l’espai. Sort que la NASA i l’Agència Espacial Europea tenen un pla!

Si has arribat fins aquí, possiblement sigui perquè et trobes palplantat davant d’una pàgina en blanc. Escriure no és cosa fàcil, en això t’hem de donar la raó. De fet, fins i tot aquells que més en saben tenen les seves pròpies crisis creatives i acostumen a utilitzar algunes tècniques per inspirar-se i cridar les muses. Si és que existeixen! 

A vegades el que cal és només una mica de calma, concentració i temps per fer un intens exercici de retrospecció. Si estàs intentant escriure un conte, és que en tu hi ha el neguit de la creació. Ho tens gairebé tot. Ens posem en marxa? Avui t’oferim cinc tips que no et pots perdre si vols començar a escriure contes creatius. 

1. Primer, dóna’t l’oportunitat 

És important que, abans de començar, no ho facis ja amb una actitud derrotista, pensant que el conte no et sortirà bé, que no serà prou original o que no tindrà gràcia. Si alguna vegada has fet l’exercici de crear històries amb infants, t’hauràs adonat que ells són, sense cap mena de dubte, els millors inventors d’històries.

Si l’has d’escriure tu sol, fes l’exercici de mirar com un nen. Des de la seva perspectiva tot és més fàcil i més màgic. Segur. Si comparteixes l’exercici d’escriure un conte amb un petit, oferiu-vos als dos l’oportunitat de crear, sense complexos. Per pura diversió. I en sortireu.

2. El joc de les associacions

No t’has rendit, oi? Doncs comencem. I com que crear és un joc, iniciarem aquest conte jugant. Abans de posar-te a la feina, cal pensar què explicaràs, què passarà en el teu conte… Et pot ajudar molt fer associacions entre objectes, sobretot si no són afins. Per exemple: un préssec, una granota i una rentadora. Què tal una goma d’esborrar, una corona i un grapat de nous? Prova-ho. A més d’aconseguir contes creatius, passaràs una gran estona. I faràs treballar el cap!

3. El món al revés 

Com seria un món on els gats volessin, les finestres fossin de xocolata i els llits de punxes? Inventar coses impossibles i boges és d’allò més divertit. Què faríem en un món ple de marrameus, de finestres mossegades i gent sense poder dormir? Aquests petits supòsits són grans desencadenants que us poden servir per generar contes molt creatius. 

4. Personatges capgirats 

Vet aquí un sastre poruc, uns porquets que no volien marxar de casa, un mag que no sabia fer màgia, un llop que era un tros de pa o una Bella sense gens ni mica d’intenció d’enamorar-se d’una Bèstia. En crear nous personatges, ancorats al nostre univers de contes clàssics, estem oferint-nos l’oportunitat de crear noves històries, més actuals, iròniques i divertides. I com que pensem que cal respectar la versió original dels contes perquè aquests compleixin la seva funció i oferir als infants la capacitat de ser crítics, replantejar-los després de conèixer l’original és una invitació a la creativitat, sí, però també a la reflexió i a sortir a l’encontre de noves realitats.

5. Inventa el teu personatge

I que aquest sigui el teu punt de partida. Un conte no es pot crear del no-res. Cal que la persona que l’escriu tingui referents i moltes històries al cap. Inventar un personatge propi és una tasca prou complexa perquè des d’aquest mateix en surti una història.

Pensa en el monstre de Frankenstein. Hi ha res més poderós que una criatura com aquella? Els nens i nenes en saben molt de crear nous personatges. Si treballeu junts en aquest conte, deixa que pensin en un protagonista fascinant. Si ho fas sol, torna als contes que de petit et van fascinar. Als que et fascinen ara. Un nou personatge està a punt de néixer i sabem que tindrà una història genial!

Cupido, per què bades? és un rap que hem creat especialment per tu. Escolta’l aquí:

Atreveix-te a fer la teva pròpia versió! Inventa’t la lletra o utilitza aquesta que tens més amunt. Agafa la nostra base musical, posa’t la gorra del revés i grava’t!

Envia’ns la teva versió del rap a info@revistanamaka.com amb l’assumpte Rap namakià i la compartirem a les nostres xarxes socials!

Namakians i namakianes, us atreviu a posar color a aquesta imatge?
Primer us explicarem la seva història perquè coneixeu com va surgir la il·lustració de Carlos Lluch.

Aquesta imatge forma part del conte La porta blava escrit per l’editora de la revista, Sara Molina, i que ocupa les pàgines 28 i 29 de la Namaka número 18.

Endavant, passeu i descubriu qui és la Maria i quins misteris amaga aquesta porta!

La Maria viu amb els seus pares en un sisè pis. La casa no és gaire gran, però és plena de portes. Quan les obres, pots entrar al lavabo, al menjador, a les habitacions i fins i tot a la cuina. Ella sap perfectament que de portes n’hi ha de molts tipus, i al pis en tenen una de molt especial.

Al matí, abans d’anar a l’escola, la Maria pica tres cops a la porta de color blau. Toctoc-toc! Quan l’obre, el que s’hi troba mai no és el mateix. A vegades l’habitació és plena de nans i de mobles minúsculs. Fins i tot els llitets semblen de joguina.

A la tarda, quan torna de l’escola, el primer que fa és picar de nou a la porta blava. Toc-toc-toc! Aquesta vegada la sala és plena de joguines. A la nit, abans d’anar a dormir, l’estança s’ha convertit en el refugi d’un lleó ferotge i la Maria decideix no entrar-hi. «Millor deixar-lo tranquil! —pensa—. Al cap i a la fi, demà el lleó ja no hi serà».

Meeec! Va sonar el despertador i la Maria va saltar del llit. Aquell dia plovia a bots i barrals. El cel estava encapotat i la pluja xocava contra els vidres de les finestres.

Visca! La Maria sap que, quan plou molt, a l’habitació de la porta blava hi passen coses encara més extraordinàries. Toc-toc-toc!

Però aquell matí, quan va obrir la porta, l’habitació estava buida. No hi havia res, ni tan sols una volva de pols. Això sí, a l’altra banda de l’estança hi havia una altra

porta. «Holaaa!», va cridar, i l’eco li va tornar la salutació. A l’habitació de la porta blava no hi passava res! La Maria va decidir que el millor que podia fer era obrir aquella segona porta i veure què amagava. Potser les coses meravelloses que acostumava a veure es trobaven a l’altra banda. Però, quan la va obrir, una mena de força poderosa la va absorbir i, de cop i volta, va desaparèixer.

Va lliscar per una mena de tobogan gegant que feia mil i una voltes. De sobte, va arribar al final i va caure de cul al terra de l’habitació de la porta blava. «Un altre cop aquí? —va pensar—. Quina decepció!».

Es feia tard. Era l’hora d’anar a l’escola i, com cada matí, el pare li va preguntar si ja estava a punt. «Sí, papa! Ara vinc!». Però, quan va passar pel davant del mirall de l’entrada, es va quedar parada. El mirall reflectia una Maria diferent, més gran, més grisa, més… hipopòtam?

Aquella habitació sempre la sorprenia!

Ara és el teu torn!!

Si ens vols enviar el resultat de la teva creativitat, pots contactar amb nosaltres a info@revistanamaka.com